TRADUCCIÓ SIMULTÀNIA

Rosarín era un poc trompellot i parlava tan ràpid que no se l’entenia . Açò era un contatratemps que l’impedia connectar amb els altres. Necessitava urgentment una traductora. Així que van buscar a Teresa que era una de les millors. Aquesta vegada la traducció simultània de cap manera la feia amb paraules sinò amb gestos, ja que la gonia de parlar tan depresa no li deixava a Teresa, tan professional com era en desxifrar paraules, cap altre remei. Era una intèrpret molt especial Teresa. Amb aquest treball va aprendre a aclarir amb gestos el que volien dir els altres. Un altre llenguatge. Teresa va arribar a ser a la llarga una bona còmica i una excel.lent ballarina de tant que va moure la cara i les mans en el seu treball. I tot gràcies a Rosarín que anava més depressa que un tren en marxa quan parlava. Si us fixeu podeu veure a Teresa fent dibuixos en l’aire traduïnt amb les seues mans tendres els pensaments de Rosarín. Hi ha poques com ella, dibuixar en l’aire una frase feta i ballar un diàleg amb les seues clientes.

DESAPARELLATS

Tot va començar a la tardor mentre Anna estava replegant la roba de l’estenedor. Hi havie un mitjó que estava desaparellat, cosa que no li va estranyar massa perquè no se sap per quin capritx del destí, passa prou vegades. Ja podia mirar sota el llit o posar el cap dins la rentadora o a la safa de la roba que no el trobaba. Així que sense acalorar-se massa ho va deixar al racó de les coses desaparellades, a la saleta, per si per fortuna tornava a aparéixer. A l’hivern va a anar a posar-se les botes per pegar una passejada per la muntanya i només en va trobar una. Açò li va estranyar prou perquè estava segura que les va guardar l’hivern passat a la mateixa caixa, la que ara estava a mitges. Va posar la casa cap per amunt i no va trobar res.La bota va anar a parar al racó de les coses desaparellades, i de tant en tant Anna la miraba sense resignar-se i tornava a fer la recerca per tota casa.

L’estiu va ser més dolent. Un dia al llevar-se del llit va veure que el seu marit no hi era i això que era diumenge i no havia d’anar a treballar. Va pensar primer bonament i sospitava que estaria trafegant a la cuina per fer el desdejuni. Però va baixar per les escales, va entrar a la cuina i allí no hi era. Va mirar per tota la casa i res, que no estava. El matí va portar a la tarda i la tarda a la nit i ell sense aparéixer. Un dia va dur a l’altre i a l’altre com els esglaons d’una escala que no portava enlloc. Anna pensava i pensava i no trobaba cap motiu pel qual el seu home se n’havia anat. L’Anna va quedar confinada al racó de les coses desaparellades sentadeta al sofà sense voler eixir de casa. Cap a la tardor trobà el mitjó blau marí de la primera parella mentre estava estenent la roba. Mai ningú es va posar més content per trobar algo així. Quan es va assecar va guardar els mitjons al calaix corresponent. La bota parella va tornar a l’hivern i l’Anna va aprofitar per a fer passejades per la muntanya a la primavera. Caminant esperava a l’estiu i només pensant en l’estació calurosa es posaba més contenta que un gíngol perquè sabia que li portaria el que més l’importaba. I així va ser. De vegades les parelles es fan i desfan i ningú et sap ben be dir per què. Aquell dia, ja a casa, al sofà de la saleta de les coses desaparellades un matrimoni de mitjana edat miraba passar la vida contents d’haver-se retrobat.

QUATRE MINUTS DE FELICITAT

Arribava el Nadal i era temps de bons desitjos i regals. Elvira va demanar una nina amb els seus complements: una pinta per als cabells , dos vestidets per a canviar-la, un carret i llençols i roba per a vestir el cabasset. Tot va arribar a punt i hora com cada nit de Reis, embolicats els regals amb paper brillant roig i daurat, Però a més de tot això va rebre un present molt especial que no havia demanat: era un penjoll que acabava amb una cartereta redona amb un missatge a dins “ací has de guardar quatre minuts de felicitat cada dia”. Elvira, encara que molt encuriosida, ho va trobar molt estrany perquè-pensava-la felicitat es té o no es té, no es regala. Però el penjoll era tan bonic que se’l va posar per a lluir-lo al coll i va sentir com la felicitat entrava dolceta dins del seu cos, com un suc de taronja en un dia d’estiu. Van passar els anys i la nina i els seus complements van anar envellint-se i trencant-se alguns vestidets de tant d’usar-los. Del carret de la nina ni us conte que de tanta matraca que li va donar només li va durar tres anys. Quan en tenia catorze, un dia que estava més avorrida que un gínjol, va mirar els calaixos a veure que trobaba i ahí estaven els quatre minuts de felicitat que se’ls va penjar enseguida al coll. En plena adolescència, on les coses no rutllaven sempre com volia, va ser una sort trobar l’obsequi i va comprendre aleshores que la felicitat també es regala i que es multiplica per quatre quan no te la quedes només per a tu. I així va ser quan li ho va obsequiar a una bona amiga. El suc de taronja tornava a escurar-li la gola com un desig dolç i suau.

TAN QUAN TABULA RASSA

Per a aquella xiqueta els dies passaven sense avançar. Tot el que havia aprés durant el dia, ho havia de tornar a aprendre de matí. No sabia per quin estrany motiu, per les nits s’esborraven tots els seues aprenentatges. Preocupada, va deixar de dormir per a retindre les seues ensenyances, pero ni així. Tot el que sabia de dia, s’escapava de nit per un forat de la memòria. Insistita en trobar el badall pel que s’esmunyia tot, com una serp que corcava els pensaments. Però quan més buscava menys trobaba. La recerca començava a ser desesperada. Fins que un dia va trobar el motiu de la seua pèrdua. Passava massa hores davant la tele i ere aquest aparell el que xuclava tots els seus coneixements. El dia que la xiqueta va prémer el botó de la tele per apagar-la, va començar a retindre tot el que sabia, va tornar a dormir per la nit i començà a omplir el got de la seua memòria. I com un nadó, s’inicià en les seues primeres passes i des d’aleshores tornà a saborejar la vida de nou.

IL.LUMINANT SENDES

Li agradava saborejar la vida i la llum del dia, però va haver un moment que es va oblidar de viure i, ves per on, tot es va enfosquir i desitjava la nit per a dormir i descansar amb l’esperança que al dia següent tot canviaria.

Mariola confiava massa en la bona sort i no sabia que la bona sort comptava amb ella només si ella la convocava. No era bo esperar, era millor fer. Fer, caminar cap a la llum i no esperar que clarejara. I mentre es desentenebria, per la nit somiava paisatges meravellosos i vides estupendes. Somiava trobar camins que pel dia no veia. Camins plens de sol i de flors i llunes. Somiava en veure els camins i que ningú li’ls assenyalara. Un dia va tancar els ulls i veia els camins sense necessitat de somiar de nit. Eixe dia començà a caminar com una nena menuda i les sendes apareixien sota els seus peus. Havie convocat la llum de tant d’imaginar-la.

MARIPOSA EN APUROS

Y subió, subió, subió.

Y bajó, bajó, bajó.

Voló.

Se encerró dentro del capullo

Hecho con su propia saliva

Hasta que amainara el temporal.

Y soñó, soñó, soñó, que hacía sol

Pero no esperó a verlo brillar.

Y salió, salió, salió.

Y la lluvia le limpió las alas.

El viento las secó.

Y voló, voló, voló.

Bajo, pero voló.

SOPA DE LLETRES

Detrás del cristall podia veure lletres cóm relliscaven lentamente pel vidre. Les lletres eren d’aigua i es desfeien amb la mirada. Aroa encara va recuperar una que no estava mullada i se la va guardar a la butxaca. Era un costum que tenia de menudeta: sempre li agradaba portar alguna lletra a la butxaca al costat d’un caramel o una juanola.De fet podia passar sense caramels però no sense lletres. Aquesta era tan elàstica que podia ser de plastilina i de vegades ere la a, la b o la zeta, segons la forma que li vullgueres donar. Si la treballaves bé i feies un xurro llarg i prim, podies fer una paraula. Des d’ella va començar a escriure tots els noms que feie temps havia oblidat. La primera paraula que va construir és ESCRIURE., que era paraula i desig alhora. La propera vegada allargaria un poquet més la paraula per poder construir una frase bonica que regalaria a algun amic. I es que les paraules s’escriuen per convertir-se en regals i donar-li a la vida més alegria.